Història d’un nen confinat

Dia 29 de confinament oficial des del decret de l’Estat d’Alarma 

Dia 34 de confinament personal

13 d’abril de 2020

“Són les 8 del matí, plou a bots i barrals a Sant Adrià de Besòs, un nen de vuit anys dorm plàcidament al llit però no sap quin dia som, perquè tots els dies semblen iguals. La veu dels pares reverbera a l’habitació, insisteixen al nen perquè s’aixequi. La lluita de cada matí. El nen no entèn perquè s’ha d’aixecar tant d’hora, si està de vacances. Pensa que fins demà no comença el trimestre. Els pares, que són molt responsables, no han volgut que el seu fill perdi la disciplina, pensen que sinó després, li resultarà molt dur, tornar a la quotidianitat.

Avui és el dia de la Mona, dilluns de Pasqua. Els pares han preparat l’esmorzar, i porten en silenci que han demanat un pastís, ous grans de xocolata inclosos, que els hi vindran a deixar a la tarda i que ha pagat el padrí del nen. Esmorzen tranquils, i treuen la conversa. Comencen a preparar el nen explicant-li que a partir de dimarts, faran un horari més estricte. El nen es fa el sord i diu que si pot agafar la bici, que està cansat d’estar a casa. Els pares esbufeguen, ells també estan cansats d’aquest confinament. El nen insisteix, al principi, suggereix sortir al carrer però els pares li expliquen que no pot ser, que és per la seva salut, ell no ho acaba d’entendre però llavors té una genial idea, agafar la bici i anar menjador amunt i menjador avall. Els pares, el deixen fer tres voltes i li proposen un pla que el sedueix. La Play Station. Té regulat que no pot jugar més de dues hores al dia. S’hi llença al sofà, no abans d’haver deixat la bici al seu lloc. Mentre ell juga, els pares comenten entre ells una noticia, discuteixen amigablement sobre si s’han de deixar sortir als nens durant el confinament ni que sigui quinze minuts al parc per desfogar-se. El pare opina que és millor que no surti, per la seva salut i perquè no poden controlar ni el distanciament social ni tampoc el que tinguin o deixin de tenir altres nens i nenes. La mare, en canvi, diu que el nen necessita sortir i agafar aire, oxigen. Retreu que ella ha de teletreballar i que no sap com s’ho farà per fer-ho tot, ara que demà ell ha de tornar a la feina. En aquell moment, aquella escena demostra que necessiten aire i que tenen una pressió més gran els pares que els fills i que potser, només potser, ho necessiten més ells que el seu propi nen. Tanmateix, ells són uns pares exemplars, són molt responsables i si sortissin tampoc no passaria res perquè ells poden fer-se càrrec de la situació. La polèmica està servida. Però ell suspira i seu al sofà a veure com i a què juga el seu fill. Després de deu minuts de tens silenci, el nen fa un pas endavant i diu:” Pares, no us preocupeu que jo estic bé només demano dormir una mica més.” Els pares riuen. Els ha sorprès. El nen pregunta perquè riuen i el pare li respon amb un petó al front i una carícia al cabell.”

No m’atreveixo a tenir una opinió sobre si els nens han de poder sortir del confinament ni que sigui amb temps limitat perquè no sóc pare. Per això, tirant d’imaginació he recreat una història agafant retalls del que alguns amics m’han explicat. És un debat interessant per com afectarà als nens i nenes aquest confinament i a la vegada suposa un gran pretext perquè els pares puguin sortir i el risc associat que això comporta. Aquest debat no és uniforme, doncs, és tant multifactorial que pràcticament s’hauria de valorar cas per cas. Depèn de la responsabilitat dels pares, de com sigui el nen o nena, de si té alguna malaltia prèvia o si pateix de TDH. I també de la voluntat, hi haurà pares que tot i entendre que potser als seus fills els aniria bé sortir, no ho fan per por. És legítim. Això fa que puguem pensar que ens trobarem l’altre cas oposat, el pare que tot i que el seu fill no ho necessiti, el treurà a passejar, i en gaudirà ell els beneficis.