No ens cal l'Exèrcit!

Dia 11 de confinament oficial des del decret de l’Estat d’Alarma 

Dia 16 de confinament personal

26 de març de 2020

La primera reflexió que vull fer és molt clara. És la que titula aquest article, no ens cal l’exèrcit! No vull caure en l’error de pensar que l’exèrcit és unitari, i que és una institució unívoca, darrere hi ha persones tan diferents com en qualsevol altre sector, amb la seva ideologia i formes de fer. Ara bé, la institució transmet una imatge i uns valors que a mi, personalment, m’incomoden. La història de l’ens tampoc ajuda gaire.

M’incomoda que alguns municipis demanin ajut a l’Exèrcit perquè és un fracàs col·lectiu. Si realment demanes ajut a l’UME és perquè no tens els professionals sanitaris, de neteja i això seria un fracàs col·lectiu dels governants. De tots, i tots els àmbits. Però penso que no és el cas. Tot això forma part d’un intent de vendre un relat. La recentralització, els militars als carrers i a les rodes de premsa. No és casual. Forma part d’una estratègia de neteja de la imatge de les institucions de l’Estat. 

Espanya no és l’únic estat que ho està fent, a l’Argentina on encara cou l’actuació de l’exèrcit durant la dictadura és també un exemple paradigmàtic d’aquest intent d’alguns governs d’aprofitar la crisi o d’intentar sortir-ne amb patriotisme enlloc de mesures contundents. Altre tipus de patriotisme és el de Trump, que fins i tot, s’atreveix a demanar el sacrifici de la vida d’alguns dels seus conciutadans depenent de la seva edat abans que aturar l’economia. El drama que hi ha al darrere és un sistema sanitari més que insuficient i una incapacitat manifesta de prendre les decisions sanitàries correctes en un moment que cal molta valentia i propostes agosarades.

Finalment, hi ha un profund sentiment pacifista que fa que sigui molt xocant veure l’exèrcit als nostres carrers encara que es faci servir per coses que són positives, com és la desinfecció o la construcció d’un espai per a persones sense sostre. No és gaire normal que gent armada fins les dents siguin els que s’utilitzin per aquestes funcions, que com ja he comentat abans, li tocarien a algú altre.

En nom de la bona gestió veure militars als nostres carrers, insisteixo, fent tasques que són positives no és agradable perquè és la imatge gràfica d’un fracàs col·lectiu. A partir d’ara, haurem de planificar més les eventualitats, perquè és molt probable que en tinguem més i no vull que hi hagi cap excusa per militaritzar el carrer.