Els que viuen confinats

Dia 33 de confinament oficial des del decret de l’Estat d’Alarma 

Dia 38 de confinament personal

17 d’abril de 2020

Potser avui és el dia on he decidit implicar-me més emocionalment, parlant i emetre una opinió. Hi ha una part de la societat que ja viu confinada de forma permanent, són els presos i preses. Més enllà de la causa que els hagi portat a aquesta situació, són part de la societat i per tant, també tenen drets. 

Certament, no puc començar a parlar d’això sense tenir en compte que hi han uns presos i preses que per a mi, personalment, són molt especials. Són la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, l’Oriol Junqueras, en Raül Romeva, en Jordi Turull, en Josep Rull, en Joaquim Forn, en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart. Són especials perquè a alguns els conec personalment i perquè són el govern del meu país i líders socials d’entitats polítiques i culturals, sentenciats injustament per delictes de sedició. Ahir mateix, Amnistia Internacional, va fer una declaració pública on diu que les condemnes per sedició restringeixen al màxim els drets humans i demana l’alliberament del Jordi Cuixart i del Jordi Sànchez.

El que m’ha motivat a escriure aquesta opinió és la indignació que vaig sentir fa uns dies quan es va obrir la possibilitat que els presos i preses polítiques que estan aprofitant l’article 100.2 per poder sortir de la presó per treballar, poguessin passar el confinament a casa seva. I la posterior amenaça que el Tribunal Suprem va fer als funcionaris que havien de decidir si es podia o no, executar aquesta decisió. De tal manera, que aquests funcionaris es van veure coaccionats i amenaçats i per tant, no van poder prendre la decisió en condicions de llibertat. Efectivament, van decidir no permetre-ho.

A l’Estat espanyol es calcula que hi han 60.000 persones que viuen a una presó. En la lluita contra el virus s’han suspès totes les activitats de formació, tallers i qualsevol visita com els famosos vis-a-vis. Fins a nova ordre, una persona presa no podrà veure als seus familiars, almenys no, en directe. Els mòbils dins la presó estan prohibits i només poden comunicar-se per trucada telefònica. Per a una persona presa, una visita és oxígen, és una forma de salvar-se una estona i poder afrontar la seva condemna. Si valorem tot això, encara em sembla més dur, en el cas dels presos i preses polítiques, on la injustícia és màxima. 

La repressió no s’atura ni en temps de confinament. Aquest tancament ens està fent reflexionar i valorar la llibertat i ens apropa a com es senten i pateixen els que estan a presó. Quan hi tens companyes i companys, no pots deixar de pensar-hi. Per això, a mode de recordatori permanent, he volgut pensar i escriure avui sobre aquesta temàtica que aquests dies perd protagonisme per l’actualitat del virus. Si perdem la memòria, hi perdrem el rumb.