La fi de tot el que coneixem

Dia 28 de confinament oficial des del decret de l’Estat d’Alarma 

Dia 33 de confinament personal

12 d’abril de 2020

Segur que molts hem escoltat aquest titular o almenys alguns de nosaltres hem somiat amb que aquest confinament es converteixi en el catalitzador necessari per a fer els canvis profunds que la societat necessita per garantir no només la nostra supervivència com a espècie, si no també la del planeta. 

Tots i totes a aquestes alçades ja hem vist videos de com la natura recupera el que és seu. Ens emociona, ens agrada. La qüestió és que pensem fer per mantenir-ho, quins canvis executarem a les nostres vides per tal que això que ara ha passat de forma obligada durant aquest confinament, es pugui allargar. 

Em temo però que no farem tot el que cal. Sincerament, tinc la esperança que haguem sembrat o que haguem obert la porta a la conscienciació completa per part de la societat i que puguem avançar, encara que sigui molt lentament, perquè les generacions futures puguin recollir els fruits. Però la crisi econòmica associada a aquesta crisi sanitària i humanitària, serà prou profunda com per oblidar-nos ràpidament de tot el que caldria. Potser tots hi posem una mica de la nostra part i millorem el món que tenim al davant però sens dubte, no farem tots els avenços que ens calen. Almenys, la nostra generació no serà.  

Per això no crec que això sigui un abans i un després, ni la fi del món que fins ara hem conegut. Tot i que res, no desitjaria més. No crec que de sobte, abandonem part de les nostres comoditats. Menys quan les prioritats econòmiques faran que la preocupació per les desigualtats creixents prenguin el protagonisme. 

El que potser si que canvia, és el concepte de globalització. El capitalisme, entès pels neoliberals, està en decandència. Just començàvem a veure la sortida a la crisi del 2008, una gran crisi del capitalisme. Hem de ser capaços de posar el sistema financer i econòmic al servei de les persones, en la lluita contra la desigualtat, en no deixar a ningú enrere i en augmentar el benestar, tot plegat intentant fer front al canvi climàtic, i deixant de veure el creixement com quelcom obligatori i adaptar-nos a un nou món canviant. 

Perquè l’alternativa és el món que està dissenyant la ultradreta populista a Europa i al món. Un món d’autoritarisme on les dictadures com la d’Orban comencen a ser exemple, o altres. La retòrica que ens està deixant el món en temps de coronavirus és una retòrica belicista que està sent aprofitada per les democràcies per justificar les excepcions i tornar a un temps on la unitat i el tancar files està per davant de la necessària critica i constant observació que tota democràcia ha de garantir. Estar més units no ens fa més efectius contra el virus, el que ens fa efectius és prendre les millors mesures, i per fer això no necessitem militars ni èpica, necessitem científics i pragmatisme.