Proteccionisme o un “nou pacte verd”?

Dia 49 de confinament oficial des del decret de l’Estat d’Alarma 

Dia 54 de confinament personal (2 dies d’alivi, 1 hora de passeig)

3 de maig de 2020

Demà s’inaugura la fase 0 de la desecalada, a l’estat espanyol, amb algunes excepcions de petites illes de les Balears i Canàries. I amb ella, començarà el despertar de l’hibernació de l’economia. La situació i els números macro parlen d’una gran davallada del producte interior brut de tota la zona euro i també per extensió, a Catalunya. També d’un augment de l’atur associat. Tot i que també, tots els estudis indiquen que la recuperació serà molt més ràpida que al 2008 i que podriem estar davant d’una crisi de dos anys. No per curta, vol dir que sigui menys important. Hem d’estar amatents i bolcar tots els nostres esforços dels propers mesos a fer-hi front. 

En la diada del treballador, ja vaig reivindicar enèrgicament la necessitat que aquesta crisi no sigui suportada pels de sempre, és a dir, les classes populars i treballadores d’aquest país. Cal que els esforços dels que ens governen vagin en aquest sentit. 

Però una de les preguntes que ha obert aquesta pandèmia és si el món que hem deixat enrere, on impera l’absoluta mobilitat de mercaderies i persones, continuarà sent exactament igual quan acabi. I em refereixo a la pregunta que molts ens fem de si tornarem al vell esquema que ha imperat en els darrers anys que respon a quelcom similar a: demanaves un producte a la “fàbrica del món”, a la Xina, i en uns dies tenies la comanda i a un preu molt més competitiu que si ho haguessis fabricat al teu propi país. Vaja si en la propera pandèmia tindrem respiradors i mascaretes fets al nostre país o haurem de tornar a buscar en els mercats externs.

Sembla que existeix el convenciment col·lectiu que això no pot tornar a passar, però si el sistema econòmic és el mateix, i la crisi crida a les nostres portes, existirà la temptació d’utilitzar les velles receptes per evitar mals majors. I davant d’aquesta situació creada tenim dues opcions: o proteccionisme o un nou pacte verd.

Estic d’acord en què un estat com l’espanyol o un país com el català, disposi d’una indústria que pugui donar cobertura a situacions eventuals com és una pandèmia amb material propi. Però per fer que això sigui sostenible o inflem totes les mercaderies estrangeres a impostos i aranzels o tornarà a ser igual d’inviable que ho era fa només tres o sis mesos. I si formem part del tractat de Schengen i a la Unió Europea, veig molt complicat que puguem transitar cap a una economia proteccionista i entrem a la guerra comercial que, per exemple, mantenien la Xina i els Estats Units d’Amèrica abans d’aquesta crisi, sobretot perquè Europa té totes les de perdre i l’estat espanyol i Catalunya, ja no us explico.

El proteccionisme entès com un extrem d’intentar blindar el producte propi enfront de l’estranger és una idea nefasta si és manté la idea de mercat global i economia capitalista. Ara bé, havíem quedat en que existeix un consens al respecte a l’entorn de la idea que hem d’estar preparats per poder fer front a una pandèmia amb material sanitari o respiradors que siguin de fabricació autòctona. Fa anys que es parla d’un “New Green Deal” o un “Nou Pacte Verd” que va néixer com a moviment als Estats Units però també a Europa. 

De fet, la Comissió Europea va presentar l’onze de desembre del 2019 un “European Green Deal” que és el que ha de pilotar a una nova llei climàtica a nivell europeu. Penso que aquest concepte de “Nou Pacte Verd” o pacte verd a seques, pot ser una bona eina no només a nivell europeu sinó a nivell nacional per tal de fer front a aquesta dicotomia que explicava abans sobre si optar per un proteccionisme per fer viable el negoci d’aquells productes que fins ara sortien més rentables comprar fora que fer-los directament. 

Un pacte verd ha d’incloure alguns impostos o aranzels però que gravin l’origen per l’impacte que el transport i fabricació genera al medi ambient i per aconseguir garantir unes condicions de treball en origen que siguin dignes. Sobretot si tenim en compte que la pandèmia més devastadora del segle XXI, no serà el coronavirus sinó la desigualtat. Canviar els criteris de compra pública orientant-lo a potenciar encara més el quilòmetre zero i la producció ecològica i que tingui menor petjada ambiental. S’ha de facilitar l’emprenedoria, invertint en els sectors estratègics per tal que el país disposi d’una indústria, ni que sigui mínima, per no dependre d’altris o almenys no fer-ho de forma condicionant. Aquests sectors no són només els sanitaris, aquest pacte hauria d’anar més enllà i hauria d’entrar a sectors com la mobilitat, l’energia o l’alimentació. Ambiciós però no pretenciós, sense caure en el parany absurd de pensar que transitem cap a una autarquia econòmica.

En definitiva, penso que malgrat que la nova normalitat s’assemblarà força a l’antiga, com ja he dit en altres articles, tenim una oportunitat. Un nou pacte verd ambiciós amb la idea de regular més des de l’òptica ambiental i sense la voluntat d’entrar en cap guerra comercial, sinó en la de fer viable un món millor i garantir disposar d’una indústria en sectors estratègics que sigui rentable. Foto de Tecnología creado por chevanon - www.freepik.es