I tu, com et sents?

Dia 46 de confinament oficial des del decret de l’Estat d’Alarma 

Dia 51 de confinament personal

30 d’abril de 2020

El confinament oficial dura ja més de quaranta sis dies, són molts dies. Qui més qui menys està percebent sentiments o emocions que abans d’aquesta quarentena obligada no ens havíem parat a pensar que podriem sentir o no almenys, en unes condicions de rutina.

Personalment, fa com una setmana que no aconsegueixo conciliar la son amb facilitat, després dormo profundament però em costa la conciliació i és quelcom totalment nou en mi. Mai abans ho havia experimentat. Sóc dels que s’ha adormit assegut al costat d’un altaveu.

També he sentit angoixa en alguns moments o m’ha augmentat la irritabilitat i és més fàcil que algunes coses no em sentin bé, o que me les prengui massa personalment i m’afectin. Són molts dies i aquesta limitació fa que valori molt més la meva llibertat de moviments, i també tot el que m’envolta. Fins i tot, valoro molt més les meves aficions: he recuperat la lectura, sempre m’ha encantat llegir, però ara ho puc fer amb més asiduïtat i durant més estona.

Potser perquè ho necessito per complir amb les meves responsabilitats, però també m’he fet més addicte a la informació, més del que ja ho era. Tinc un Excel propi amb les dades de Sant Adrià del coronavirus, miro diaris internacionals, estatals i nacionals. Miro més les xarxes socials amb l’objectiu de tenir informació, de poder comprendre millor tot el que succeeix, en relació a la crisi sanitària i humanitària que estem vivint. 

També he tornat a mirar la tele o potser més ben dit, a escoltar-la de fons. Abans del confinament, no mirava mai la tele, o en comptades ocasions. Ara, l’engego al matí i la veig mentre esmorzo i també mentre dino, i de vegades, un cop acabat el Telenotícies no la tanco. Segueixo amb les vídeotrucades o amb l’ordinador, però la deixo de fons per sentir el que va passant i presto atenció si alguna cosa aconsegueix atreure’m suficient. Abans era només Netflix, i ara també he arribat a un punt de saturació de sèries i pel·lícules, prefereixo la lectura. 

Tampoc sé si és comú o no, però comença a fer-me mandra sortir al carrer, fins i tot pensar-hi. No em ve de gust ni anar a treure la brossa. Per sort, compro cada dues setmanes i no necessito fer sortides sovint perquè en faig una bona previsió i no em cal gaire res, però em preocupa que no tingui aquestes ganes de sortir. Tampoc diria que tinc por però ho explico perquè potser si que hi ha algú que fins i tot, acabi desenvolupant alguna por o fòbia. 

En definitiva, penso que em va bé explicar com em sento, i fer un exercici des de la pràctica, que li recomano a tothom. S’ha de parlar, sense vergonya, de com ens sentim, o escriure-ho si ens expressem millor. Tinc la sort de tenir molta feina, i d’estar tot el dia actiu. Molt en contacte amb familia i amics, però no tothom està en aquesta situació, i per tant, des de la meva petita atalaia m’agradaria fer una crida a que la gent expressi el que sent perquè és una forma de compartir situacions i fer més agradable aquest confinament. Sobretot ara, que comencem a veure que arriba el moment de desconfinar.

Segurament, avui és l’article més personal i estrany que he fet, però em venia de gust explicar-ho. Forma part del que estem vivint, i d’aquí molts anys quan recordem que vàrem viure a l’any 2020, serà interessant recordar també quines emocions i sentiments vàrem tenir fruit de la situació.  Background photo created by freepik - www.freepik.com