La intimitat de la política

Dia 38 de confinament oficial des del decret de l’Estat d’Alarma 

Dia 43 de confinament personal

22 d’abril de 2020

Faltaven pocs minuts per començar aquest 22 d’abril, la revetlla de Sant Jordi, quan va saltar la notícia. L’Alcalde de Badalona havia estat detingut a Barcelona, en estat d’embriaguesa, per saltar-se el confinament i amb una actitud negativa cap a l’autoritat.

No penso entrar en el debat ni en judicis de valor que ni em corresponen ni puc fer perquè ni vaig estar present ni em pertoca. Per norma general, li desitjo el millor a totes les persones, i només desitjo que personalment li vagi molt bé i es recuperi aviat.. Tampoc no penso justificar la seva actitud que és intolerable per a qualsevol que es vulgui dedicar al servei públic. 

Dit això, em ve de gust aprofitar aquesta noticia i aquest fet per parlar de la intimitat de la política o de tot allò que no parlem quan ens referim a polítics i polítiques i les seves vides. En un moment, on és molt fàcil caure en el parany del populisme i pensar que els polítics no ens calen o que no han de cobrar tant o que han de donar els seus sous, o coses semblants cal que algú expliqui com ho vivim nosaltres, els que per un motiu o un altre vàrem decidir dedicar-nos una part de les nostres vides al servei públic. 

Com sempre, una generalització és incorrecta de base perquè no hi ha dues persones que tinguin el mateix comportament. Ara bé, si que hi ha algunes coses que penso que és comú sinó a tothom, si a la gran majoria de persones que tenen un càrrec públic. També mereix una consideració que de política institucional s’executa a diferents nivells: des del municipalisme fins a la politica d’estat, i que existeixen diferències. La que més conec és la municipal i per tant, probablement aquesta reflexió que no deixa de ser una opinió personal, té un biaix municipalista.

Des del moment que accedim al càrrec públic, ho som vint-i-quatre hores i això vol dir, que atenem a tothom en qualsevol moment. Anem sols, o amb la família, si venim d’un sopar familiar o d’un acte de partit. A l’ascensor, al telèfon, a les xarxes socials i als despatxos i locals. A tot arreu i a tot hora.

Malgrat els avenços en matèria de conciliació laboral i familiar, la política està molt lluny d’assolir horaris i praxis pròpies d’un ideal de conciliació. No només pel que deia en el paràgraf anterior, sinó perquè encara celebrem plens fins les dotze de la nit, perquè la gran majoria de regidors i regidores compaginen la seva tasca pública amb les seves feines o estudis, i a l’endemà s’han de continuar aixecant per assistir a la seva feina o al seu centre d’estudis. Sense oblidar, que les polítiques i polítics, també són mares i pares. Tasca que no comptabilitza com a feina però que ocupa bona part del nostre temps. 

No volia parlar de retribucions perquè hi ha diferents escales i es fa difícil trobar un comú denominador. Però la majoria del municipalisme es fa de forma altruista o bé no remunerada o amb unes remuneracions que cal complementar amb un feina a torn complet. I el que si que diré és que mereix especial reflexió per part de la societat quin paper juguen els nostres polítics i la importància que té que estiguin ben remunerats. 

Vinc d’una familia humil i això em va fer entendre que les classes populars i treballadores només tenen la política com a eina per a intentar transformar el món i per millorar les seves condicions de vida. Les classes acomodades o l’alta burgesia disposa dels lobbys empresarials i els bancs per poder transformar cap a un món més favorable als seus interessos. Per tant, sempre he pensat que precaritzar la remuneració d’un polític o política és beneficiar a les classes acomodades i als seus interessos i va contra els interessos de les classes populars, sumat a què una mala remuneració pot provocar una mediocratització de la política, perquè el talent no tingui prous incentius per dedicar-se a la política amb totes les renúncies i sacrifici que això significa. 

I per finalitzar, la política passa per moments de molta degradació no és nou. I això és camp abonat pels populismes i per l’extrema dreta, que fa servir el populisme per anar inoculant el seu virus, l’autoritarisme i la fi de la llibertat. 

Ser un càrrec públic comporta moltes pressions, molta exposició pública i moltes dosis de generositat i sovint de regalar el temps que dedicaves a familia i amics. És voluntari, i en el meu cas, totalment vocacional. El més fàcil és fer crítiques però cal conèixer més la feina que és fa i bolcar tota l’exigència cap a aconseguir polítics i polítiques millor preparats i amb més talent per desenvolupar la seva tasca.