Desigualtats que afloren

Dia 62 de confinament oficial des del decret de l’Estat d’Alarma 

Dia 67 de confinament personal

Dia 13 de la fase 0

16 de maig de 2020

 

He estat reflexionant de fa dies a l’entorn de com la pandèmia ha posat de manifest les grans diferències i les grans desigualtats, certament ho he anat tractant a cada article que he anat fent però m’he adonat que gairebé cada dia n’he parlat.

Hi he parlat de les desigualtats entre l’esport d’elit i el base o entre el masculí i el femení. O les desigualtats dels nens i nenes en l’educació o de les desigualtats econòmiques i laborals.

És l’autèntica pandèmia, la que ens persegueix de fa temps. La que ens contagia cada cop més, la que és fa més gran a costa d’un sistema que no és just i que concentra el poder i la capacitat adquisitiva en uns pocs mentre que la gran majoria malda per arribar a final de mes. 

Un altre d’aquestes desigualtats és com apliques el confinament i és que és ben diferent fer-ho a un pis de seixanta metres quadrats que fer-ho en una casa gran amb jardí. I la teva capacitat de fer front a una quarentena estricta o simplement al confinament és ben diferent. Jo disposo d’un petit balcó que té vistes a l’illa interior, és una illa gran i l’interior et permet veure el cel, però no gaire. Confesso que hi hagut moments en els que m’ha faltat l’aire i pensava en els que per fortuna poden passar-ho amb un petit espai a l’aire lliure però també en els que no tenen ni balcó o que tenen pisos encara més petits que el meu. 

Seria molt interessant que algú fes un estudi sociològic sobre l’impacte de la COVID-19 en l’àmbit psicosocial segons la grandària dels pisos, seria interessant saber si ha afectat més a la salut psicològica i al benestar de les persones que disposen de pisos més petits. 

Va ser sonada la relliscada important de les filles del monarca estatal que van dir que passaven el confinament com tots els nens i nenes, però no, tothom sap que viure al palau més gran de tota l’Europa occidental no és igual que haver de demanar tanda amb el teu germà per fer servir la Tablet o la joguina que més t’agrada en un balcó minúscul.

El cas extrem però és d’aquestes persones en les que normalment no hi pensem o no en parlem. De les persones que ni tan sols tenen un sostre, de les persones drogodependents o les que estan tancades a la presó, sigui com sigui són persones que fruit de les seves circumstàncies pateixen en alguns casos de forma deliberada, una doble desigualtat o un doble confinament. 

Una de les lliçons que hauríem d’extreure és pensar al llarg, més enllà de reactivar la economia i tornar quan abans millor a la nova normalitat, què pensem fer pels més desafavorits o per aquells que pateixen desigualtat. Hauriem d’abocar molts esforços en pensar i crear un món post-confinament que fos més inclusiu i que retallés les diferències entre persones. 

 Perquè només en un mon d’igualtat en les oportunitats, tenim la possibilitat autèntica de fer un món millor. I al final, aspirem a això, no només ara sinó d’abans però si aquest parèntesi serveix com a punt d’inflexió i perquè passem a l’acció, benvingut sigui el període de reflexió.

Background photo created by Kireyonok_Yuliya - www.freepik.com