El dia de la victòria

Dia 55 de confinament oficial des del decret de l’Estat d’Alarma 

Dia 60 de confinament personal

Dia 6 de la fase 0

9 de maig de 2020

 

Ahir a l’Europa occidental i avui a la zona oriental europea, una qüestió de fus horari, es celebra el dia de la victòria. És el dia de la fi de la Segona Guerra Mundial i també de la rendició incondicional de l’Alemanya nazi davant els aliats. La fi d’una de les massacres més significatives del segle XX i la condensació d’un moment històric on es van aglutinar grans avenços tecnològics amb la pitjor barbàrie i formes de fer entre la humanitat.

 

Que el resultat del final de la segona gran guerra, acabés així i no d’un altre forma, afortunadament ens porta a un altre de les celebracions d’aquest nou de maig que és el Dia d’Europa. Aquest dia va ser escollit perquè cinc anys després de la fi de l’activitat bèl·lica, Robert Schumann, ministre d’exteriors francès, va fer una declaració pública que sentaria les bases del que avui anomenem Unió Europea.

 

I de la memòria històrica, n’he extret la reflexió que vull fer avui a l’entorn de la Unió Europea i de la necessitat de reivindicar-la, ara que són molts els vents que bufen contra ella i després que el Brexit s’hagi saldat amb èxit pel Regne Unit. 

 

Europa és sovint denominada com el bressol de la cultura occidental i també el Vell món. És l’espai on va néixer el parlamentarisme i la democràcia, malgrat que durant molts segles Europa va ser un camp de batalla. Precisament la fundació de la Unió Europea és l’experiment més llarg de democràcia i pau entre tots els països que la formen en segles. I aquesta és també una molt bona notícia.

 

Amb el pas dels anys, a més d’un espai de pau ha estat també un mercat econòmic comú. Ha portat prosperitat i modernitat a tots els països que hi han anat entrant malgrat les grans diferències que existeixen entre ells. Potser hi ha un punt d’inflexió que és la crisi del 2008 que va fer tambalejar els ciments de la pròpia Unió, potser no des de l’àmbit polític però si des de l’àmbit econòmic i explica moltes de les coses que avui critiquem i les crisis polítiques posteriors. 

 

Aquella crisi econòmica va portar al rescat de diferents economies: la grega, l’irlandesa i la portuguesa. I si m’apureu el rescat bancari espanyol, podria ser entès perfectament com un rescat amb la seva troika, inclosa. D’aquella crisi també va venir el sentiment de desafecció del Regne Unit cap a Europa que va culminar amb el vot favorable dels britànics al Brexit. Però n’han vingut més de crisis polítiques: la dels refugiats que fugen de les guerres a Orient Mitjà i al nord d’Àfrica, amb imatges absolutament doloroses, potser la més icònica la d’un nen mort a les platges italianes. També ho és el gir cap a l’autoritarisme d’alguns dels països membres, com ara Hongria. O el propi Estat espanyol que va escriure una de les seves pàgines més fosques dels últims temps amb l’intent d’evitar el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, l’1 d’octubre del 2017. I on Europa va callar o no es va mullar.

 

Però aquestes crisis no són les úniques que fan mal a la Unió, també ho és el creixement d’allò que creiem haver vençut aquell llunyà vuit o nou de maig, de fa setanta-cinc anys: el feixisme i l’extrema dreta. Que alimenten l’euroesceptisme com a forma populista de guanyar adeptes.

 

I finalment, la gestió d’aquesta crisi sanitària ha posat de manifest que la maniobra política però també econòmica d’un monstre administratiu com és la Unió Europea és més difícil del que es pensava i segurament podria haver fet més. Precisament, la gestió d’aquesta crisi ha posat de manifest la debilitat i pot portar a la ciutadania a valorar la seva necessitat. 

 

Pels que en som defensors, són moments tristos. La Unió Europea ha de mirar-se al mirall i retrobar-se amb quins són els seus valors fundacionals i quin l’esperit i l’espai que ha d’ocupar en aquest nou segle. Per mi ha de guanyar pes polític, i ha de ser molt més una Europa de les regions i no el club d’estats que és ara. Si hi ha un lloc on es pot experimentar un canvi de paradigma respecte la resta del món, aquest ha de ser Europa. I d’aquí la gran paradoxa perquè per tal que això passi, cal enfortir Europa, cal un model diferenciat, voler agafar les regnes i atrevir-se a demanar als Estats que cedeixin sobirania en pro del bé comú.