Pares, perquè sou a casa i no em feu cas?

Dia 63 de confinament oficial des del decret de l’Estat d’Alarma 

Dia 68 de confinament personal

Dia 14 de la fase 0

17 de maig de 2020

Sovint els adults tendim a pensar, que només hi ha una visió o una manera de veure les coses i sovint ens equivoquem. Quan parlo amb amics o amb familiars o amb coneguts ens expliquem les nostres batalletes que versen sobretot en els temes de la quotidianitat: salut, feina i aquelles coses que ens amaneixen la vida, anècdotes i històries. Amb els que tenen fills també parlem dels nens, però mai parlem de com es senten els nens o no va més enllà del típic “estan agobiats” o “els hi fa mal la gola” o coses d’aquest estil.

 

No conec a cap nen que hagi perdut un avi ni cap familiar però n’hi han d’aquests casos perquè aquesta pandèmia ha estat molt dura amb la gent més gran i avui em preguntava que deu pensar un nen o una nena quan se li mor un avi, quines preguntes es fa. Us confesso que a mi la mort em fa molta por, valoro molt la vida i per tant, si és difícil gestionar els sentiments i afrontar que algú que estimes mori quan ets un adult encara ho és més quan ets un infant. Si que recordo quan va morir la meva àvia materna, tenia 5 anys acabats de fer i ella només 55. Recordo que era amb l’àvia en aquell moment que havia passat més temps. I recordo com vaig somiar amb ella tres dies seguits. Recordo també preguntar a la meva mare per si les meves maldats, jugar a donar-li patadetes als peus o a fer-la enrabiar, eren les que li havien causat la mort. 

 

I penso que aquest confinament des de l’òptica d’un nen ha estat un daltabaix, probablement d’aquesta en sorti una generació amb l’etiqueta de “Generació COVID-19” per l’impacte que tindrà en el present més immediat però segur que també en el futur. Per un nen o nena, és un impacte molt fort entendre perquè una cosa que és invisible als ulls, pot fer tant de mal. Ha canviat les seves vides, els han trucat el que més els hi ve de gust que és jugar, no poden interactuar amb iguals i escolten als grans dir que no s’ha de fer per evitar el contagi. D’un dia per l’altre, van deixar d’anar a l’escola i van haver de quedar-se a casa i a hores d’ara, ni els nens ni els pares encara no saben ni si obriran les escoles abans de l’estiu, i si obren, quan hi podran anar. La incertesa és absoluta respecte tot el seu món. L’únic que sembla segur és que podran tenir un estiu una mica més animat que els darrers mesos però amb fortes mesures de seguretat, moltes d’elles que seran molt díficils de complir.

 

La societat en general té un deure amb els nens, amb incloure la seva mirada i la seva perspectiva. Són persones i això els hi comporta uns drets que no sempre són respectats. Dit això, em preocupa també aquesta necessitat creixent que els nens i nenes expliquen o que no entenen perquè els seus pares, tot i ser a casa, no els poden atendre. Una trampa del teletreball és convertir-la en quelcom estàtic i inamovible com són ara les oficines. Precisament el teletreball hauria de ser una eina flexible i que servís per facilitar la conciliació, no per convertir-la en un malson pels pares que no saben com fer-s’ho per treballar, portar la casa i els nens, tot alhora. Benvingut teletreball però no a qualsevol preu, no comprem una eina que podria servir per unes coses però que no servirà per això perquè ens la convertiran en un altre cosa. Hem de ser exigents.