Perquè tornarem a veure la Lliga aviat?

Dia 58 de confinament oficial des del decret de l’Estat d’Alarma 

Dia 63 de confinament personal

Dia 9 de la fase 0

12 de maig de 2020

 

Sóc un aficionat del futbol, fan del Barça i si, seré el primer en veure’ls quan torni la Lliga. Ara bé, em mereix una reflexió perquè retorna amb tanta velocitat la Lliga i en canvi les lligues femenines queden finalitzades o les lligues d’altres esports, més minoritaris també es donen per finalitzades.

 

El futbol com a esport més seguit i amb gran tradició a Catalunya i a l’estat s’ha convertit en un gran negoci, que es pot xifrar en una aportació d’un punt i mig per cent al producte interior brut. Per tant, és un volum que no és despreciable però en efecte, tampoc és un dels negocis essencials de la nostra societat.

 

En aquesta pandèmia, pel que fa a algunes professions han pres rellevància i hem siguts molt conscients de la seva importància, com ara: els metges, les infermeres, farmacèutics i totes les professions sanitàries. Però també ens hem adonat de la importància de l’agricultura i del sector de la logística, per exemple. En canvi, es posa de manifest que les diferències salarials entre aquests sectors que si són essencials i els que mou el futbol, o més ben dit, l’élit del futbol indigna la societat.

 

Entenc el nerviosisme i també l’ansietat dels clubs, sobretot la dels més modestos pel daltabaix que això pot suposar a les seves arques i al futbol dels propers anys. Però no entenc les presses, no entenc les diferències entre sexes i sobretot no entenc que es primi l’èlit per sobre de l’esport base que és el que realment importa. L’esport base és el que cohesiona i el que aconsegueix transformar realitats. 

 

Precisament, perquè els jugadors de primera divisió són vistos com autèntics referents, haurien de comportar-se de forma modèlica en aquesta pandèmia i no només renunciar als seus sous com han fet sinó també haver exigit no jugar la Lliga. De pretextos per fer-ho els hi sobren: el risc de lesió, de contagi i també esgrimir aquesta situació rellevant als mitjans que els fa ser models a seguir per una part de la societat. Certament els sindicats que defensen els interessos dels jugadors han estat molt diferents que les institucions que organitzen les lligues i si que han estat molt cautes i exigents amb les condicions del retorn.

 

Però la realitat és que ja els tenim entrenant, havent-lis fet unes proves que a la resta de la societat no ha tingut ni l’accés ni la velocitat amb la que ho han disposat pels futbolistes. I aquestes diferències couen, i penso que fan mal a la imatge del futbol i també ens indignen als que som seguidors de l’esport en general i del futbol, en particular. 

 

O totes o cap. Aquesta hagués estat la meva decisió si hi hagués tingut alguna cosa a veure, i evidentment, per responsabilitat hagués optat per cap. De què serveix, que estiguem fent grans esforços públics en la visibilització de l’esport femení si quan arriba una pandèmia, ho tanquem tot excepte el bàsquet i el futbol masculí? És un fet molt injust. De fet envien un missatge inadequat a la societat, i és que el negoci de les èlits, dels que precisament guanyen milions d’euros per l’espectacle queda davant de centenars de persones que també es dediquen al negoci de l’espectacle però que no podran anar ni als seus rodatges ni als seus teatres. La gent no podrà veure ni les seves pel·lícules ni les seves obres de teatre, en canvi, si que podrem continuar veient el futbol tranquil·lament per la televisió. Una reflexió que calia.Green photo created by freepik - www.freepik.com