Treballadores, treballadors: reivindiquem-nos!

Dia 47 de confinament oficial des del decret de l’Estat d’Alarma 

Dia 52 de confinament personal

1 de maig de 2020

Aquest Dia del Treball serà més estrany del normal, perquè el passarem confinats però no hauria de ser menys reivindicatiu i combatiu del que són la resta de primers de maig. A ningú se li escapa que estem a les portes del que segurament serà un dels impactes econòmics més gran de tota la nosta història recent, probablement molt més sever que l’impacte de la crisi de 2008.

Una de les reivindicacions que es mantenen vigents és que la banca retorni els més de seixanta-cinc mil milions d’euros que van servir pel seu rescat i que ells mateixos han dit que no pensen retornar. Ara, en aquest context de crisi, aquests milions podrien servir per fer multitut d’iniciatives: des de donar molt més suport a autònoms i a la petita empresa, com per reforçar les prestacions a les famílies més vulnerables. 

Penso que ens hem de gravar a foc i ser conseqüents en la idea que aquesta crisi no la podem pagar els de sempre. A Catalunya, la música que es desprèn del Conseller d’Economia, Pere Aragonès, sona en aquest sentit, i penso que és un bon senyal de cap a on es vol pilotar la gestió d’aquesta crisi. Tothom coneix també la manca de competències de Catalunya per a poder executar el que voldria. Per això, per mi, és també una reivindicació la necessitat que les classes treballadores i populars del nostre país, en particular, i tota Catalunya en general disposem de l’oportunitat de decidir el nostre futur per nosaltres mateixos. Com a autèntics adults i demòcrates que poden decidir qui vol que els governi i amb quin pla volen sortir de la crisi. 

Em temo que malgrat que el govern de l’estat espanyol és el primer govern en coalició i una coalició d’esquerres no aplicarà les mateixes receptes que s’apunten des de Catalunya. Allà ens trobem unes institucions de l’Estat massa dependents de la patronal i de les grans corporacions que sovint dicten i manen molt més que la política i el Congrés. Ja he parlat en altres articles sobre diverses situacions on l’Estat ha optat erròniament per una concentració del poder que ha dut a autèntics desastres de gestió. I la gestió econòmica no té perquè ser diferent. 

I en aquest sentit, també cal reivindicar als sindicats i la necessitat que aquests sindicats siguin de classe i entenguin el sobiranisme com una oportunitat per a les classes treballadores. La independència no és una revolta burgesa, ni molt menys. El projecte de l’alta burgesia continua sent l’estat espanyol i l’IBEX-35, no pas Catalunya. Per això, la revolta dels somriures és la de les classes mitjanes i populars, majoritàriament treballadores. Per això, el tomb de la política catalana dels darrers anys ha estat més aviat fruit del pragmatisme d’una òptica on la ciutadania pot disposar de totes les eines per viure millor en un estat propi.

Reivindiquem-nos perquè la política i concretament en aquest cas la sortida de la crisi que vindrà, com deia Joan Fuster, o la fas o te la fan. I la classe treballadora mereix ser protagonista del seu futur.