Dels diners que no recuperarem

Dia 44 de confinament oficial des del decret de l’Estat d’Alarma 

Dia 49 de confinament personal

28 d’abril de 2020

Una de les claus en la gestió d’aquesta pandèmia ha estat el material sanitari. Avui hem conegut que el govern de l’estat espanyol, en boca del seu ministre de Sanitat, va enganyar a la població dient que Espanya es trobava en el 8è lloc en quant a tests realitzats (PCR) d’un rànquing que elabora l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE). Avui ha sortit un desmentit per part de l’anomenada organització perquè les dades que va enviar l’estat espanyol incloïen els test que detecten anticossos, així la seva posició en aquest rànquing passa a ser la dissetena d’un total de trenta-dos estats que són analitzats. Molt lluny d’estar entre els deu primers, just a la meitat de la taula.

En tot cas, aquesta notícia és el motiu que m’ha empès a parlar del material sanitari i dels diners que costen. Perquè això està representant una gran inversió per part de les administracions públiques, malauradament ja denunciava ahir que la centralització de les compres ha estat un gran fracàs.

Una de les preguntes que més em repeteixo i que de ben segur, també molts de vosaltres, us pregunteu és en quina situació queda tot el material que ha resultat ser defectuós o que ha estat retingut, com ara les mascaretes o els respiradors que venien de Xina i van quedar-se a Turquia. Segurament no tots els diners s’han perdut, però n’hi ha un bon grapat que haurà quedat a mans dels pirates que han volgut fer l’agost en base a aquesta pandèmia.

M’agrada pensar que les diferents comissions parlamentàries posaran llum a quant s’ha perdut realment i en si s’han de demanar responsabilitats.Com deia, la gestió centralitzada passarà molta factura al govern espanyol, perquè centralitzar decisions i responsabilitats també vol dir assumir-ne les conseqüències de no haver-ho fet bé. Penso que ha arribat el moment de començar a pensar quines responsabilitats podem demanar i a qui. 

No són els únics diners que hem perdut perquè la gestió incompleta o ineficaç de la crisi sanitària és també una forma de perdre els diners públics. Penso que també hem d’analitzar amb molta cura les ajudes o subvencions, quantes s’han acabat executant i per tant, quants del diners mobilitzats o dels diners que es van anunciar que es mobilitzarien s’han acabat executat i quina és la justificació que no s’hagi fet completament, si és el cas.

La transparència ha de ser un criteri essencial que hem d’exigir com a ciutadania, necessitem saber per fiscalitzar. Per depurar responsabilitats si és necessari i perquè tenim el dret d’exigir que la situació econòmica que se’n derivi no deixi a ningú enrere de veritat. No podem permetre que es quedi en un simple eslògan o frase feta.